Entrevista a l'economista i investigador xilè sobre el referèndum que pot deixar enrere la constitució del dictador Pinochet.

Publicado en VilaWeb el 27 de octubre de 2020.
Escrito por Andreu Barnils.

Marco Kremerman és un economista i investigador xilè de la Fundació SOL. Aquesta entitat es dedica a investigar la realitat econòmica, social i política de Xile des d’una perspectiva crítica. També acompanya les organitzacions sindicals i populars en espais de formació i negociació. VilaWeb ha entrevistat el senyor Kremerman per telèfon per conèixer de primera mà la situació de Xile, el país que acaba de votar a favor d’escriure una nova constitució que deixi enrere la de Pinochet. Un pas històric, però en cap cas definitiu. Segons que explica Kremerman, s’ha obert una porta molt important, però es pot tancar ràpidament. Dependrà del procés, ple de riscs, que ahir tot just començava.

—Sorprès pels resultats?
—En magnitud, sí. S’esperava un triomf folgat, entre el 65% i el 70%. Ha estat del 78%. Gairebé del 80%. En canvi, la participació es preveia més alta, d’un 60%, i s’ha arribat al 50%. Sens dubte, hi havia la variable de la pandèmia. Als barris més pobres, com el Gran Santiago, la participació ha augmentat i alguns sectors veien aquesta votació com la més important d’aquests darrers trenta anys. Aquí s’ha obert una finestra. Només això. Una finestra perquè a Xile hi hagi la possibilitat de discutir una nova constitució. Molt important. Per primera vegada en dos-cents anys podem tenir una constitució no imposada. Però veurem com acaba.

—Referèndum i mobilitzacions, quina relació hi ha?
—La relació, del meu punt de vista, és total. El referèndum a Xile sorgeix a partir del 12 de novembre. El dia de mobilitzacions més fortes. El president va estar a punt de fer sortir els militars al carrer. Molta violència. La gent reclamava unes pensions, una educació i una salut millors. I davant el panorama de crisi, les forces polítiques del congrés –no pas l’executiu– va dir que havien de trobar una solució política institucional. S’ha de donar alguna cosa. I van proposar el canvi constitucional. Fins els partits de dretes van anar a favor d’aquest referèndum. Les mobilitzacions permanents i dures han dut el referèndum a Xile.

—Mobilitzacions amb 30 morts i 8.000 detinguts
—Hi ha hagut 34 morts. Molta gent arrestada, molts ferits, molta gent que ha perdut ulls. Moltes denúncies per tortures. S’ha reprimit molt durament, a Xile, per evitar que el model econòmic no es toqui. La pandèmia, de primer, va enviar la gent a casa. Però una vegada es van aixecar les quarantenes per la pandèmia, algunes de quatre mesos, les mobilitzacions, des del setembre, van tornar a aflorar. N’hi ha hagut de fortes i multitudinàries. I la repressió tampoc no s’ha aturat. Les forces armades i d’ordre s’han preparat durant la pausa amb més armament i més tècnica. Hem tingut casos difícils. Potser ho heu llegit: una persona va ser empesa pont avall per un carabiner. Hi ha hagut molta repressió.

—Si la idea era que amb el referèndum aturaven la mobilització, no ha funcionat.
—Fins ara, no. Veurem d’ara endavant. Ahir hi havia molta celebració. A la plaça rebatejada amb el nom de ‘Dignitat’, els carabiners es van retirar. Gran sensació de triomf, que s’ha de veure si té un correlat real. Veurem quin caire prenen les manifestacions d’ara endavant, perquè ara comença un procés constitucional i institucional que fa malfiar molt alguns sectors. Hi ha el temor que aquest procés sigui capturat per les elits polítiques. Tan important com aquesta votació (que és reflex institucional de l’esclat social de fa un any) són les regles de joc. S’ha obert una porta, però la porta es pot tornar a tancar perfectament, segons què passi els mesos vinents.

—Què voleu dir?
—Ara hem de triar els 155 constituents, les 155 persones que han d’escriure la nova constitució. S’ha votat que aquesta comissió sigui paritària, i que tots 155 siguin electes. L’opció que només ho fos la meitat (i l’altra fossin actuals diputats i senadors) ha perdut. Però encara no s’ha resolt si s’hi podran presentar persones no vinculades a partits polítics i tindran cap possibilitat real de sortir elegides. Tampoc no és clar si els pobles originaris hi tindran llocs reservats. I finalment, i molt important, per tal que la constitució canviï, es necessita una aprovació de dos terços dels qui la redactin. Això vol dir que hi pot haver minoria de blocatge. És una de les condicions que va posar la dreta. Per a fer canvis a la constitució, necessites dos terços dels diputats. Es fa molt difícil de pensar que la dreta no obtingui, pel cap baix, un terç dels constituents. Amb això la poden blocar. La dreta, generalment, ha estat minoria, però pels resguards de la constitució, sempre frena els canvis només tenint un 30% o 35% dels vots. Ara pot passar això mateix. Aquest terç es va negociar durant les manifestacions. Va ser una mala negociació de les forces opositores.

—Com es podria evitar?
—Per evitar-ho, tots els partits de l’oposició haurien d’anar en una sola llista, però estan tan fragmentats, l’esquerra i el centre-esquerra, que es fa molt difícil. Si es presenten en llistes separades, la dreta molt fàcilment arribarà a la minoria de blocatge. I els diputats independents haurien d’unir-se, també, en un pacte de partits, per tenir alguna probabilitat de sortir elegits. Aquestes dues complicacions fan que sigui molt baixa la probabilitat que el procés acabi amb canvis importants a la constitució.

—El president Piñera, com queda, ara?
—Debilitat. Piñera forma part d’una aliança de dretes. L’UDI, dreta més extrema, clarament va votar ‘no’. Renovació Nacional i Evópoli es van dividir: uns a favor i uns altres en contra. I el president no va manifestar mai el seu vot. El discurs del president de diumenge, enfilant-se al carro de la victòria de manera mesurada, és injustificat. El govern en general es troba vinculat al rebuig, a l’opció de no fer canvis. I el referèndum ha estat una defensa del canvi. Per això la seva figura en surt afeblida.

—L’economia ha centrat les mobilitzacions. Centrarà la nova constitució?
—La nova constitució és en disputa. Però crec que hauria de tenir la societat i la feina com a eix fonamental, i en línia amb una nova manera de concebre l’economia. Que es posi al seu lloc el dret de la propietat, fins ara rector principal de la constitució actual. Hi ha canvis profunds a fer. Penseu que en la constitució actual no apareix la idea d’estat subsidiari. Ara es diu que l’estat no intervingui en aquelles àrees on el mercat pot donar solució. Si el mercat troba negoci en les pensions, salut o l’educació, que ho faci el mercat. Això diu. Això ha significat una privatització de l’aigua, de les pensions, de la salut, de l’educació. No és només que un dels llocs on comença abans el neoliberalisme sigui Xile. És que presenta una de les seves formes més extremes. No hi ha contrapès. Fins als EUA les pensions es basen en el sistema de seguretat social. Aquí no en tenim. Si es repassen els temes de les manifestacions d’aquest darrer any, en primer lloc hi ha el sistema de pensions privat que tenim. Les baixíssimes pensions que tenim. Un sistema de pensions que agafa els 200.000 milions de dòlars que administra (això és el 80% del PIB xilè) i l’inverteix. No el fa servir per pagar pensions. El fa servir per invertir en accions, bons, etc. El debat va més enllà de les jubilacions, que són miserables. En segon lloc, a les mobilitzacions hi apareixia la salut (problema gegantí), la desigualtat. El deute. I la constitució no apareixia com el tema més important. Però sí que apareixia com a un tema transversal.

—Res més per afegir?
—Una cosa important. Després de dos-cents anys, a Xile ara hi ha una opció, una oportunitat, que es pugui redactar una constitució que no s’hagi imposat. Sense que el poder l’imposi. Ara veurem com reacciona el poder, l’oligarquia. Fa trenta-dos anys, després del referèndum que va fer fora Pinochet, les forces polítiques van dir a la gent: hem guanyat, podeu tornar a casa; no calen més mobilitzacions. Això va fer molt de mal. Ara crec que hi ha molta més desconfiança. I el poble s’ha anat organitzant, des de fa un any, en assemblees territorials. Que espero que siguin cada vegada més fortes i autogestionades. És un procés paral·lel al procés institucional. És molt important de seguir aquest procés. I com esdevé un procés actiu de vigilància i pressió.