Entrevista a l'economista i investigador xilè sobre el referèndum que pot deixar enrere la constitució del dictador Pinochet.
Publicado en VilaWeb el 27 de octubre de 2020.
Escrito por Andreu Barnils.
Marco Kremerman és un economista i investigador xilè de la Fundació SOL. Aquesta entitat es dedica a investigar la realitat econòmica, social i política de Xile des d’una perspectiva crítica. També acompanya les organitzacions sindicals i populars en espais de formació i negociació. VilaWeb ha entrevistat el senyor Kremerman per telèfon per conèixer de primera mà la situació de Xile, el país que acaba de votar a favor d’escriure una nova constitució que deixi enrere la de Pinochet. Un pas històric, però en cap cas definitiu. Segons que explica Kremerman, s’ha obert una porta molt important, però es pot tancar ràpidament. Dependrà del procés, ple de riscs, que ahir tot just començava.
—Sorprès pels resultats?
—En magnitud, sí. S’esperava un triomf folgat, entre el 65% i el 70%. Ha
estat del 78%. Gairebé del 80%. En canvi, la participació es preveia
més alta, d’un 60%, i s’ha arribat al 50%. Sens dubte, hi havia la
variable de la pandèmia. Als barris més pobres, com el Gran Santiago, la
participació ha augmentat i alguns sectors veien aquesta votació com la
més important d’aquests darrers trenta anys. Aquí s’ha obert una
finestra. Només això. Una finestra perquè a Xile hi hagi la possibilitat
de discutir una nova constitució. Molt important. Per primera vegada en
dos-cents anys podem tenir una constitució no imposada. Però veurem com
acaba.
—Referèndum i mobilitzacions, quina relació hi ha?
—La relació, del meu punt de vista, és total. El referèndum a Xile
sorgeix a partir del 12 de novembre. El dia de mobilitzacions més
fortes. El president va estar a punt de fer sortir els militars al
carrer. Molta violència. La gent reclamava unes pensions, una educació i
una salut millors. I davant el panorama de crisi, les forces polítiques
del congrés –no pas l’executiu– va dir que havien de trobar una solució
política institucional. S’ha de donar alguna cosa. I van proposar el
canvi constitucional. Fins els partits de dretes van anar a favor
d’aquest referèndum. Les mobilitzacions permanents i dures han dut el
referèndum a Xile.
—Mobilitzacions amb 30 morts i 8.000 detinguts
—Hi ha hagut 34 morts. Molta gent arrestada, molts ferits, molta gent
que ha perdut ulls. Moltes denúncies per tortures. S’ha reprimit molt
durament, a Xile, per evitar que el model econòmic no es toqui. La
pandèmia, de primer, va enviar la gent a casa. Però una vegada es van
aixecar les quarantenes per la pandèmia, algunes de quatre mesos, les
mobilitzacions, des del setembre, van tornar a aflorar. N’hi ha hagut de
fortes i multitudinàries. I la repressió tampoc no s’ha aturat. Les
forces armades i d’ordre s’han preparat durant la pausa amb més armament
i més tècnica. Hem tingut casos difícils. Potser ho heu llegit: una
persona va ser empesa pont avall per un carabiner. Hi ha hagut molta
repressió.
—Si la idea era que amb el referèndum aturaven la mobilització, no ha funcionat.
—Fins ara, no. Veurem d’ara endavant. Ahir hi havia molta celebració. A
la plaça rebatejada amb el nom de ‘Dignitat’, els carabiners es van
retirar. Gran sensació de triomf, que s’ha de veure si té un correlat
real. Veurem quin caire prenen les manifestacions d’ara endavant, perquè
ara comença un procés constitucional i institucional que fa malfiar
molt alguns sectors. Hi ha el temor que aquest procés sigui capturat per
les elits polítiques. Tan important com aquesta votació (que és reflex
institucional de l’esclat social de fa un any) són les regles de joc.
S’ha obert una porta, però la porta es pot tornar a tancar perfectament,
segons què passi els mesos vinents.
—Què voleu dir?
—Ara hem de triar els 155 constituents, les 155 persones que han
d’escriure la nova constitució. S’ha votat que aquesta comissió sigui
paritària, i que tots 155 siguin electes. L’opció que només ho fos la
meitat (i l’altra fossin actuals diputats i senadors) ha perdut. Però
encara no s’ha resolt si s’hi podran presentar persones no vinculades a
partits polítics i tindran cap possibilitat real de sortir elegides.
Tampoc no és clar si els pobles originaris hi tindran llocs reservats. I
finalment, i molt important, per tal que la constitució canviï, es
necessita una aprovació de dos terços dels qui la redactin. Això vol dir
que hi pot haver minoria de blocatge. És una de les condicions que va
posar la dreta. Per a fer canvis a la constitució, necessites dos terços
dels diputats. Es fa molt difícil de pensar que la dreta no obtingui,
pel cap baix, un terç dels constituents. Amb això la poden blocar. La
dreta, generalment, ha estat minoria, però pels resguards de la
constitució, sempre frena els canvis només tenint un 30% o 35% dels
vots. Ara pot passar això mateix. Aquest terç es va negociar durant les
manifestacions. Va ser una mala negociació de les forces opositores.
—Com es podria evitar?
—Per evitar-ho, tots els partits de l’oposició haurien d’anar en una
sola llista, però estan tan fragmentats, l’esquerra i el
centre-esquerra, que es fa molt difícil. Si es presenten en llistes
separades, la dreta molt fàcilment arribarà a la minoria de blocatge. I
els diputats independents haurien d’unir-se, també, en un pacte de
partits, per tenir alguna probabilitat de sortir elegits. Aquestes dues
complicacions fan que sigui molt baixa la probabilitat que el procés
acabi amb canvis importants a la constitució.
—El president Piñera, com queda, ara?
—Debilitat. Piñera forma part d’una aliança de dretes. L’UDI, dreta més
extrema, clarament va votar ‘no’. Renovació Nacional i Evópoli es van
dividir: uns a favor i uns altres en contra. I el president no va
manifestar mai el seu vot. El discurs del president de diumenge,
enfilant-se al carro de la victòria de manera mesurada, és injustificat.
El govern en general es troba vinculat al rebuig, a l’opció de no fer
canvis. I el referèndum ha estat una defensa del canvi. Per això la seva
figura en surt afeblida.
—L’economia ha centrat les mobilitzacions. Centrarà la nova constitució?
—La nova constitució és en disputa. Però crec que hauria de
tenir la societat i la feina com a eix fonamental, i en línia amb una
nova manera de concebre l’economia. Que es posi al seu lloc el dret de
la propietat, fins ara rector principal de la constitució actual. Hi ha
canvis profunds a fer. Penseu que en la constitució actual no apareix la
idea d’estat subsidiari. Ara es diu que l’estat no intervingui en
aquelles àrees on el mercat pot donar solució. Si el mercat troba negoci
en les pensions, salut o l’educació, que ho faci el mercat. Això diu.
Això ha significat una privatització de l’aigua, de les pensions, de la
salut, de l’educació. No és només que un dels llocs on comença abans el
neoliberalisme sigui Xile. És que presenta una de les seves formes més
extremes. No hi ha contrapès. Fins als EUA les pensions es basen en el
sistema de seguretat social. Aquí no en tenim. Si es repassen els temes
de les manifestacions d’aquest darrer any, en primer lloc hi ha el
sistema de pensions privat que tenim. Les baixíssimes pensions que
tenim. Un sistema de pensions que agafa els 200.000 milions de dòlars
que administra (això és el 80% del PIB xilè) i l’inverteix. No el fa
servir per pagar pensions. El fa servir per invertir en accions, bons,
etc. El debat va més enllà de les jubilacions, que són miserables. En
segon lloc, a les mobilitzacions hi apareixia la salut (problema
gegantí), la desigualtat. El deute. I la constitució no apareixia com el
tema més important. Però sí que apareixia com a un tema transversal.
—Res més per afegir?
—Una cosa important. Després de dos-cents anys, a Xile ara hi ha una
opció, una oportunitat, que es pugui redactar una constitució que no
s’hagi imposat. Sense que el poder l’imposi. Ara veurem com reacciona el
poder, l’oligarquia. Fa trenta-dos anys, després del referèndum que va
fer fora Pinochet, les forces polítiques van dir a la gent: hem guanyat,
podeu tornar a casa; no calen més mobilitzacions. Això va fer molt de
mal. Ara crec que hi ha molta més desconfiança. I el poble s’ha anat
organitzant, des de fa un any, en assemblees territorials. Que espero
que siguin cada vegada més fortes i autogestionades. És un procés
paral·lel al procés institucional. És molt important de seguir aquest
procés. I com esdevé un procés actiu de vigilància i pressió.